Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes

Malgrat haver encetat una prometedora carrera professional, la protagonista d’aquest llibre ha quedat inesperadament a l’atur. Sense parella ni fills i a mitja trentena, es veu abocada a tornar a casa dels pares, desorientada. Indagar en la història familiar pot ser una bona manera de preguntar-se què era exactament allò que la vida li havia promès. Tanmateix, l’exercici memorístic li revelarà molt més: en la contemplació dels records –lluny de ser evocats en tant que refugi, fugida o temptació estètica– hi aflorarà la veritat nua de la vida. Una veritat servida per Llucia Ramis « amb la passió de l’arqueòleg, la precisió del restaurador i una llum diferent, íntimament relacionada amb l’amor», com va dir-ne José Carlos Llop. A mig camí entre la crònica generacional i el llibre de memòries, les històries que s’encadenen a Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes –publicada originalment el 2013 i recuperada aquí en una edició revisada per l’autora– perfilen un relat íntim que esdevé una gran novel·la sobre la família.