Vides que no són la meva

L’any 2004, Emmanuel Carrère i la seva dona Hélène viatjaven a Sri Lanka amb la intenció de salvar una relació que semblava a punt de fracassar. Quan el tsunami de l’oceà Índic va devastar tota la costa del sud-est asiàtic, es van trobar enmig de la tasca dolorosa i traumàtica d’acompanyar una jove parella de compatriotes que buscaven el cos de la seva filla de quatre anys. Uns mesos més tard, encara van haver de fer front a una altra història amarga que ja reverberava durant els dies que van passar de vacances: la del càncer que acabaria amb la mort de la Juliette, la germana de l’Hélène. I a l’epicentre de la història encara hi apareixeran les converses que Carrère va mantenir amb l’Étienne, jutge i excompany de feina de la Juliette, amb qui havien arribat a travar una relació molt íntima arran de la malaltia que compartien, i que són una lliçó moral i sentimental sobre la nostra manera de relacionar-nos quan sembla que tot s’ensorra. Així ho presentava el mateix Carrère a l’edició francesa del llibre: « Amb pocs mesos de diferència, la vida em va fer ser testimoni dels dos fets que més m’espanten del món: la mort d’una nena per als seus pares, la d’una dona jove per a les seves filles i el seu marit. [...] Aquest llibre tracta sobre la vida i la mort, la malaltia, la pobresa extrema, la justícia i, sobretot, l’amor. Tot el que s’hi explica és cert».