Començat el 6 d’octubre de 1935 durant el seu confinament, L’ofici de viure va acompanyar Cesare Pavese fins al 18 d’agost de 1950, nou dies abans que se suïcidés. « Feia anys que ja no hi pensava; escrivia. Ara ja no escriuré més… faré el meu viatge al regne dels morts.» Tenia quaranta-un anys. La seva vida havia transcorregut sempre –fora del temps de l’exili que li imposà el feixisme– entre el seu poblet natal del Piemont i Torí, la ciutat adoptiva, entre el terrer impregnat de tradicions ancestrals, de ritus obscurs, i la cultura urbana, moderna, americanitzada. És justament un dels mèrits més importants de Pavese la introducció a Europa de la novel·lística nord-americana (Dos Passos, Steinbeck, Faulkner), de la qual va rebre múltiples influències en la seva narrativa, en la seva poesia i en el seu pensament. L’ofici de viure és el títol paradoxal que ell mateix donà al seu diari. No és un diari fet de màximes generals i enutjoses. És un quadern d’estudi i de sinceritat brutal amb el qual intentava descriure el seu camí d’home i d’escriptor. Amarg, desesperat, violent, irònic, rarament serè, Pavese transmet al lector una bella meditació sobre l’existència, els somnis, els records i la creació dirigida pel rigor intel·lectual i moral. L’ofici de viure (« Textos»), Detalles, de Hans Magnus Enzensberger (« Argumentos»), i Los procesos de Moscú, de Pierre Broué (« Documentos»), van ser els primers títols de les tres col·leccions inaugurals d’Editorial Anagrama l’any 1969.
Archivo de LibrosPágina principalCrear una cuentaIniciar sesión